~ La democràcia directa com a mecanisme de control i de participació i cohesió ciutadana. Tres mesures per a una Catalunya independent

http://finestradoportunitat.com/democracia-directa/

per Miquel Gil (@miquelgilcat)

Durant els darrers anys el sobiranisme majoritari ha adoptat la “normalitat” com a valor per a la futura Catalunya independent, si bé la definició d’allò que és “normal” ha estat variada, ja que cada sector ha adaptat la paraula, de manera més o menys forçada, als seus propis objectius i prejudicis: la defensa del bilingüisme, la proposta d’un sistema polític determinat, la vindicació de categories neutres en substitució dels noms tradicionals de les institucions catalanes, etc. Tingui la forma que tingui, l’exaltació de la “normalitat”, per bé que segurament és molt útil a efectes propagandístics, atès que probablement lliga bé amb la psique catalana i el passat pujolià, és, en efecte, font de mediocritat i d’autolimitació. Un país que té la “normalitat” com a valor és un país capat, que no innova sinó que copia, que no adapta sinó que trasplanta, que no és guiat per la raó sinó per la moda, que supleix el coneixement amb quatre nocions esquematitzades de sistemes ideals.

Aquest article proposa tres mesures de control democràtic i de participació ciutadana que no són de cap manera “normals”. Totes tres són fruit d’una reflexió sobre la situació injusta en què es troba Catalunya i les necessitats democràtiques que les contradiccions de l’Estat espanyol han fet visibles i que la Catalunya independent hauria d’incorporar. Altrament, no són mesures totalment originals, però dues són rares i l’altra, per ara, pertany només al regne de la teoria.

Constitució o constitucions? La utilitat de tenir múltiples documents constitucionals

Generalment, i per inspiració americana, la constitució d’un estat sol conformar un únic document. La Constitució americana en la seva forma original conté tan sols set articles i fou aprovada fa més de 200 anys, en un procés en què tan sols participaren les cambres legislatives dels diferents estats signants. Actualment, amb l’ampliació de drets que hi ha hagut durant els últims segles (liberals, socials, d’identitat), les constitucions solen ésser molt més llargues i es sol considerar que un referèndum d’aprovació constitucional és un requisit democràtic indispensable.

L’aprovació per referèndum d’una constitució unificada llarga i garantista crea un problema al votant, que no necessàriament ha de voler ratificar els equilibris i transaccions a què han arribat el reduït nombre de redactors constitucionals. Així, se li planteja el dilema d’acceptar tot el paquet i per tant legitimar aspectes que desaprova o bé de rebutjar-lo completament, cosa que pot voler evitar per assegurar que el procés constitucional no descarrili, per por que d’altres elements es perdin, per temor que s’interpreti malament el seu vot negatiu, etc. Aquesta situació és la que es donà l’any 1978 a l’Estat espanyol, quan els sectors reformistes del règim franquista encabiren a la proposta de constitució la monarquia restablerta pel dictador i els militars hi imposaren una invocació a una “nació” espanyola “indissoluble”. Així, dos aspectes que votats per separat haguessin tingut resultats diferents (el segon a les nacions minoritàries) foren incorporats a un pack constitucional que es feia difícil de rebutjar si no es volia mantenir un status quo indesitjable. En el cas de la monarquia el tripijoc fou especialment evident els primers anys, fins que el rentat de cara facilitat pel convenient cop d’estat de Tejero féu el seu efecte.

Durant els últims anys la trampa del pack constitucional s’ha fet especialment evident a Catalunya. En d’altres estats de caràcter més raonable, l’existència de milions de ciutadans d’una minoria nacional descontents amb l’ordre imperant impulsaria els legisladors a facilitar una sortida a les seves demandes, ni que fos per evitar que l’estructura explotés. A l’Estat espanyol, però, s’utilitza l’aprovació a Catalunya de la constitució espanyola de 1978 precisament per negar-ne les demandes. Així, el paquet que els catalans van empassar-se com a alternativa al franquisme (és clar que tingué més acceptació a Catalunya que a Castella!), serveix trenta-cinc anys després per paralitzar-los. La constitució espanyola de 1978, que toca temes tan variats com la nacionalitat, l’habitatge, les províncies i la monarquia es presenta com un referèndum sobre la independència de Catalunya en què els catalans votaren “No” precisament per part de qui assegura que la consulta impulsada pels seus representants “no és clara”.

En efecte, el fet que es voti en un sol referèndum una constitució llarga juga a favor de la manca de claredat i de les classes dominants i les oligarquies, que poden encabir-hi elements amb facilitat i apel·lar-hi per evitar canvis. Si els catalans no volen una constitució minimalista, aquest parany pot ser evitat mitjançant l’aprovació separada de diferents documents constitucionals, que toquin àmbits concrets, i que, recuperant la denominació de les nostres lleis més importants d’abans de l’annexió, podríem anomenar simplement “constitucions”. En aquest sentit, un referent més modern podrien ser les lleis constitucionals de la III República francesa, quan la divisió del parlament entre legitimistes, orleanistes, bonapartistes i republicans obligà els parlamentaris a buscar acords provisionals i menys comprensius que els existents en una constitució única.

L’aprovació per referèndum de múltiples lleis constitucionals té dues principals virtuts. La primera és que permet la creació d’una estructura legal més propera als desitjos reals del poble i menys subjecta als interessos i transaccions dels dirigents i magnats. La possibilitat d’aquests últims d’imposar prescripcions, tan fàcil en un tot-o-res, es dissipa. La segona virtut, molt vinculada amb la primera, és que facilita l’existència de debats ciutadans més acotats i delimitats, cosa que ajuda a conformar una ciutadania crítica i informada, element indispensable per al bon funcionament d’un sistema liberal-democràtic, on el control dels poders és vital.

Qui governa, els vius o els morts? L’expiració periòdica de constitucions i lleis

Un altre dels problemes que el tancament constitucional espanyol ha evidenciat és de caire generacional. L’argument que els catalans no són una nació i no es poden independitzar perquè van votar a favor de la constitució espanyola fa trenta-cinc anys, a banda d’explicitar el problema del pack constitucional també genera una altra qüestió: vincula el vot d’unes generacions passades, ara minoritàries, les generacions actuals? Tot i que, de fet, paradoxalment, el tribunal constitucional espanyol ja ha reconegut que els catalans actuals han votat contra la constitució espanyola a la seva STC 31/2010, si tenim present la seva qualitat de constitució de tot-o-res, la pregunta segueix essent rellevant. Poden les lleis dels morts obligar els vius?

Aquesta pregunta ha generat nombrosos maldecaps a qui ha intentat respondre-la positivament. John Locke, per exemple, presenta la ridícula teoria que si hom viu i té propietat al territori on unes lleis són vigents les està acceptant de facto, i que altrament se n’hauria d’anar a territori verge. Generalment, però, la pregunta no és resposta directament sinó que s’apel·la a un seguit de consideracions pragmàtiques que no fan res per solucionar la qüestió teòrica. Així, a la virtual totalitat d’ordenaments legals les lleis dels morts obliguen els vius sempre que aquests no les deroguin. Això, evidentment, genera tota mena d’opressions, molt particularment en casos en què modificar la norma requereix majories reforçades.

Thomas Jefferson, conscient d’aquest problema, en una carta a un altre dels pares fundadors dels Estats Units, James Madison, argumenta que la Constitució americana i la resta de lleis s’haurien de ratificar cada generació, que atesa l’esperança de vida del seu temps situa en cada 19 anys (la negreta és meva):

On similar ground it may be proved that no society can make a perpetual constitution, or even a perpetual law. The earth belongs always to the living generation. […] The constitution and the laws of their predecessors extinguished then in their natural course with those who gave them being. This could preserve that being till it ceased to be itself, and no longer. Every constitution then, and every law, naturally expires at the end of 19 years. If it be enforced longer, it is an act of force, and not of right.

Jefferson, que entén que els representants no sempre tenen els mateixos interessos que el poble que representen, sobretot si no són subjectes a controls adequats que ho assegurin, argumenta que el sistema regular de derogació d’una llei no és suficient per preservar l’interès general (la negreta és meva):

It may be said that the succeeding generation exercising in fact the power of repeal, this leaves them as free as if the constitution or law has been expressly limited to 19 years only. In the first place, this objection admits the right, in proposing an equivalent. But the power of repeal is not an equivalent. It might be indeed if every form of government were so perfectly contrived that the will of the majority could always be obtained fairly and without impediment. But this is true of no form. The people cannot assemble themselves. Their representation is unequal and vicious. Various checks are opposed to every legislative proposition. Factions get possession of the public councils. Bribery corrupts them. Personal interests lead them astray from the general interests of their constituents: and other impediments arise so as to prove to every practical man that a law of limited duration is much more manageable than one which needs a repeal.

Com dèiem abans de manera general, la Constitució americana no expira cada generació, no feren cas a Jefferson, però això és producte més de la voluntat de les elits de mantenir una suposada estabilitat que no pas d’un veritable principi polític. Atesos l’enroc de les classes dirigents espanyoles i la utilització d’allò que van votar els catalans morts per imposar als vius un status quo que deploren, l’expiració periòdica de les lleis i la necessitat d’aprovar-les novament cada generació, en particular les lleis constitucionals, es presenta com un bon mecanisme de control dels polítics per part de la ciutadania. Quan aquest mecanisme no existeix, la presumpció d’innocència l’ostenta l’status quo i és sobre qui vol canviar-lo que recau la càrrega de la prova.

Com amb el mecanisme d’aprovació separada dels diferents documents constitucionals, amb l’expiració generacional d’aquests documents i de les lleis, i amb la necessitat d’aprovar-los novament (les constitucions en referèndum), s’hi perceben dos grans avantatges estretament lligats: el manteniment d’una estructura legal més ajustada als desitjos del poble que als dels polítics i oligarques per una banda, i la conservació d’una ciutadania crítica, activa i informada per l’altra. D’una ciutadania, en definitiva, que actuï de control sobre les institucions, cosa que en un sistema de checks-and-balances és molt necessari.

Tanmateix, aquí es fa necessari fer un contrapunt. D’entre els diversos documents constitucionals n’hi hauria d’haver un de caràcter especial que recollís els drets fonamentals. Així com la resta de constitucions i de lleis haurien d’expirar periòdicament per ser aprovades novament (per referèndum i per tràmit parlamentari, respectivament), convindria que la Constitució dels Drets Fontamentals només pogués ésser modificada per iniciativa d’una majoria reforçada del parlament, amb referèndum posterior. Això és així perquè a diferència d’altres drets i provisions, no és convenient que els puntals de l’esfera privada siguin periòdicament revisats per una majoria, que pot abusar de minories i individus. Cal dir, també, que en la redacció d’aquest document constitucional serà necessària una cura especial per evitar que els representants hi encabeixin aspectes que no fan relació al nucli d’aquesta esfera privada (molt particularment drets socials i postmoderns). La seva llargada en serà una prova.

I mentrestant, què? Els referèndums d’iniciativa ciutadana

Als fragments citats a l’apartat anterior, Jefferson assenyala que els representants poden avantposar el propi interès al dels representats. Com que la democràcia directa absoluta és impracticable en les societats actuals, moltes decisions no depenen de referèndums. A més, fins i tot els referèndums constitucionals periòdics que proposo en aquest article estan massa distanciats entre si en el temps per poder evitar corrupteles menors: si bé cada generació (vint anys, trenta?) pot escombrar els abusos dels representants de la generació anterior, si no hi ha més mecanismes els corruptes disposen d’uns quants anys per fer i desfer. Actualment, per exemple, assistim a l’intent de la facció governant a l’Estat espanyol de modificar el sistema d’elecció dels batlles per assegurar el propi poder local, probablement en oposició a la majoria de la població. En un sistema com el que proposo, passats uns anys aquest abús seria destruït i proscrit, però sense més garanties s’hauria hagut de suportar durant força temps. A més, la imaginació humana és inacabable: en paraules d’Isòcrates, “men who are badly reared will venture to transgress even laws which are drawn up with minute exactness”.

El model suís, que combina dos principis aparentment contradictoris, el federalisme i la democràcia directa, aporta eines singulars per afrontar aquesta mena d’abusos quan es presenten, i que per la seva pròpia existència actuen també com a elements dissuasius: el referèndum facultatiu, per a l’aprovació o rebuig de lleis, i la iniciativa popular, per a l’esmena constitucional. Quan 50,000 suïssos (0’6% de la població) signen un document d’oposició a una llei del parlament, o quan 100,000 (1’2 de la població) signen una proposta d’esmena constitucional, es celebra un referèndum vinculant per a decidir la qüestió.

Si bé el nombre de signatures adequat pot ser motiu de debat i caldria que fos més elevat que a Suïssa (s’hauria d’evitar que hi hagués tantes votacions estrambòtiques i intranscendents), i són necessaris certs controls de qualitat (per exemple, que un nombre concret de juristes hi doni el seu vistiplau), un mecanisme d’aquestes característiques limita molt la capacitat dels representants d’impulsar normes oposades a l’interès o a la voluntat generals. Com les altres propostes d’aquest article, es tracta alhora d’una mesura de control dels representants i d’una eina d’educació i participació ciutadana, que vincula els ciutadans a l’estat i entre si.

Les crítiques a aquesta mesura, més coneguda i proposada que les altres dues, solen presentar-se de dues maneres. Per una banda sovint s’argumenta que la majoria pot ser conduïda per demagogs a prendre decisions tiràniques amb les minories o a convertir nyaps jurídics en lleis efectives. La primera reticència pot ser vençuda si, com hem proposat abans, la norma constitucional que enumera els drets fonamentals és de caràcter especial i necessita ser impulsada pel parlament amb majories reforçades. El segon problema, el dels nyaps jurídics, es pot superar fàcilment si s’exigeix l’aval d’un determinat nombre de juristes, que potser podrien participar en la pròpia elaboració de la proposta. Per altra banda, els més cínics solen argumentar que la nostra cultura política no permet aquesta mena de procediments. Òbviament, però, la cultura política no és quelcom estanc, inamovible, sinó que canvia amb el temps. L’argument de la cultura política pot ser brandat per oposar-se a qualsevol canvi: fa cent anys podia ser un argument contra el vot de les dones, en fa dos-cents contra el propi vot, etc. La cultura política canvia i flueix amb l’ajuda de bones normes i d’una educació millor, i no hauria de ser descrita com una fatalitat que afligeix uns pobles (inferiors?) i n’exalta uns altres. A més, no és tan evident que els catalans siguem incapaços d’aprovar normes en referèndum.

Consideracions finals

Catalunya no ha de ser un país “normal”, ha de ser un país millor. En el terreny polític, ser millors, cosa que tanta aprensió genera a Catalunya, significa tan sols ésser actius en la construcció d’un sistema polític tan eficaç com sigui possible. Significa deixar-se de fatalismes: la corrupció no és als nostres gens sinó en les nostres pràctiques i actituds, que poden ser modificades en part a través de bones normes i d’una bona educació. Significa no tenir por d’innovar i de ser diferents. Significa adaptar allò que raonablement considerem positiu per minoritari que sigui, i no copiar i trasplantar tendències i modes pel simple fet de ser-ho.

En aquest article he proposat tres mesures minoritàries o no practicades encara a nivell internacional. Òbviament, això en si mateix no les fa més adequades que d’altres de més habituals. Tanmateix, les he argumentat i raonat, a l’espera d’un debat purament racional. Per bé que fóra possible que s’acabés considerant que no són adequades, espero que posat el cas sigui exactament perquè no són adequades i no perquè “això no es fa enlloc” o “hem de ser normals”. Ser capdavanters, i els catalans en podem ser, significa precisament no tenir por de quedar-nos sols si allò que fem és allò que ens convé més.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s