~ Boi Ruiz i Felip Puig, Barcelona Medical Destination i la Sanitat Pública

Sentit de país

Sentit de país ha de voler dir sentir el país que no ha sentit mai ningú: les 300.000 persones que no paguen els medicaments perquè no tenen com pagar-los

Montse Santolino

https://directa.cat/sentit-de-pais

Entre el procés, la congestió nasal i el postnadal, el cap com un timbal. Recordo com un malson una febrada que vaig passar a Cuba sentint un discurs interminable de Fidel Castro de fons i, ara, fa dos dies que estic igual amb en Mas. I el meu editor collant-me per acabar una columna que sap que ningú no llegirà perquè aquest dilluns no obre setmana, sinó legislatura. La legislatura. La imprevista. La definitiva. In extremis. Fugida endavant. Desori. Desgast intel·lectual de campionat d’escacs, intentar entendre totes les posicions. I molts dubtes que siguem un poble tan madur. Massa concepte trampa, massa fetitxe embussant els cervells. Quin és el país real? El de les boniques escenografies d’unitat teletubbi o el de la tuitpolítica masclista, racista i enverinada? Potser d’aquí a cinquanta anys s’entén, però, avui, tot és molt raru. Sobretot perquè un acord que no acaba de convèncer ningú no sembla una bona base per eixamplar cap base. I els desconnectats de la desconnexió són legió. El meu barri en va ple i fer cua al CAP ajuda força a entendre-ho.

No hi ha res com estar malalta per aterrar les anàlisis polítiques. Salvador Cardús, tan intel·lectual i tan orgànic, diu que l’han operat a la pública i que tot molt bé. Que no ha vist les retallades per enlloc. Quina sort i quina coincidència tan entranyable amb Boi Ruiz, que no fa ni quinze dies va presentar –tot cofoi– els resultats d’un informe sobre els efectes de la crisi en la salut i deia el mateix: que cap causa-efecte, que estem millor que mai i que el nostre sistema de salut està com un roure. Només –petit problema– ha empitjorat la salut de la població més vulnerable. Les 300.000 persones amb menys renda, els exempts de copagament dels medicaments, presenten pitjors indicadors de salut autopercebuda. La gent amb rendes d’integració social i pensions no contributives i els aturats sense subsidi van més al metge, fan més ingressos hospitalaris i visiten més els centres de salut mental. Salut admet, a més, que un 21% de la població està per sota el llindar de la pobresa i que aquesta part de la població fa més ús dels serveis de salut. Tant diferent la vida –i la mort– d’aquest vint-i-u per cent.

Ara, passat Reis i com de passada, s’anuncia un acord per promocionar el turisme sanitari. Magistral. A Quirón Salud, el grup sanitari més important de l’Estat espanyol i el tercer d’Europa, li calia una finestra de visibilitat internacional i l’ala dura de CDC, Boi Ruiz i Felip Puig, juntets, aprofitant l’etapa de muntanya més agònica del procés, colen el Barcelona Medical Destination. Ara, tots posarem diners per ajudar un macrogrup –controlat pel fons de capital risc CVC Capital Partners– que en té més dels que tenen moltes autonomies per dedicar a la sanitat. El seu negoci són les mútues i la gestió de la xarxa pública, però, voltors avesats, com que créixer a costa de la degradació de la sanitat pública és lent, volen diversificar i posicionar-se a la lliga mundial del turisme sanitari de luxe. Catifa vermella per a dictadors, mafiosos i elits extractives globals en general, però no discretament com fins ara, sinó com a política pública. Tot molt coherent amb un pla de xoc contra la pobresa i una puntada de peu a la cara de la cohesió social d’una ciutat on l’Agència de Salut Pública ha confirmat que, als barris pobres, mors onze anys abans que als rics.

On deu viure, en Cardús? El més injust de les injustícies és que també es distribueixen injustament. El desmantellament del sistema de salut ha avançat més allà on era més fàcil. Als barris on s’amunteguen –quina casualitat– els pacients exempts de copagament. Visc en un d’aquests barris. Al meu CAP, quan demanes hora i recordes a les administratives que el govern diu que el màxim és de 48 hores, et miren com si fossis una au exòtica. I, a la porta, recullen signatures perquè els pediatres marxen. I quan tens 7.000 menors de catorze anys al districte i els pediatres fugen, l’única hiperrevolució possible és reclamar-los. Alarmant, la carta de comiat d’un dels doctors: alarmant perquè va ser cap de missió a diferents països africans amb Metges Sense Fronteres i ara parla de “discriminació quant a l’accés a la salut”, “gestió destructora” i “pèrdua de qualitat assistencial” a La Florida. A l’Hospitalet, com al tercer món, #estàpassant. Ganes d’escrache quan llegeixo, a l’informe de nadal de Boi Ruiz, que cal intervenir perquè els fills no heretin la mala salut de merda dels pares més pobres i que cal reforçar les polítiques públiques d’atenció a la infància per “mitigar les desigualtats que es puguin produir en un context de crisi”.

Prou. Prou de solemnitats, d’èpica, retòrica i sacrificis de postal. Eixamplar la base ha de voler dir actuar a contrarellotge per millorar la vida de les classes populars. I substituir els gestors i els criteris de gestió boiruizencs de la sanitat pública. Ipso facto. Sentit de país ha de voler dir sentir el país que no ha sentit mai ningú –les 300.000 persones que no paguen els medicaments perquè no tenen com pagar-los; el 21% de catalans que viuen sota el llindar de la pobresa; els malalts de desesperança– i asseure’l a primera fila de qualsevol debat constituent. Ha de voler dir això, o no voldrà dir res.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s