“Una feina pública és un 37% més cara que una de privada”
http://www.media.cat/2016/04/25/feina-publica-37-mes-cara-que-privada/
El titular que obre aquesta anàlisi està copiat, literal, de la portada de El Mundo d’avui. El diari de Unidad Editorial –que acaba d’anunciar un ERO, el quart des de 2009, en el que s’acomiadaran 220 treballadors- dóna així màxima rellevància a un ampli reportatge que compara la situació de la feina pública amb la privada. L’article esdevé un exemple interessant de l’ús d’un gènere teòricament informatiu i neutral per tal de reforçar uns apriorismes ideològics molt determinats mitjançant el llenguatge i les temàtiques, tant les que es destaquen com les que se silencien.
N’analitzem els punts principals:
El punt de vista: Ja el titular, on es considera que un millor salari o condició laboral com una situació negativa –és «més cara»-, l’articulista pren el punt de vista de l’empresari, que és qui contracta i no el treballador, qui segurament no veurà tan negatiu el fet que es millori el seu sou.
En el cas de la feina pública, s’entén que els contractadors són el conjunt dels contribuents, així que aquesta empatia vers a qui li toca pagar la factura potser tindria més sentit –excepte pels tres milions de treballadors públics, funcionaris o no, que tampoc és un col·lectiu petit precisament. Però tot l’enfocament de l’article dóna a entendre que el «problema» no és la precarització i baixos salaris del sector privat, sinó que el públic no hagi seguit la mateixa tendència en igual intensitat.
L’article promou el recel entre treballadors públics i privats, en centrar-se en la comparació entre la caiguda dels sous en el sector privat i el manteniment relatiu en la feina pública. Però en cap moment compara, per posar un exemple, les variacions dins de cada sector entre directius i polítics d’alt nivell i la base d’assalariats més baixos.
Llenguatge: La massa salarial pública s’elevarà «dràsticament»; «les xifres s’han desbocat»; «no s’ha corregit la seva projecció creixent» [de la despesa pública en salaris]; «per si fóra poc»; «un de quatre euros de despesa pública a pagar a final de mes als assalariats» (i a més destacat en negreta). Aquestes són les expressions amb les quals l’article intenta problematitzar constantment els salaris públics a l’Estat espanyol. Una intenció que comença al mateix titular interior que descriu als funcionaris com a «mantinguts».
En canvi, les retallades s’anomenen «ajustos».
Xifres: Una de les idees força del reportatge és que el cost salarial global de la feina pública «és ara més gran que abans de la crisi». Per tal que les xifres donin aquest titular es comparen amb les de 2007, quan va començar la crisi als EUA. El problema és que a l’Estat espanyol la situació va començar a notar-se una mica més tard, i encara al sector públic –en bona mesura perquè el 2008 hi havia eleccions i no convenia reconèixer la realitat, però també perquè Zapatero va intentar una primera sortida de la crisi amb un enfocament keynesià, és a dir, augmentant la despesa pública i no retallant-la. Així, el sostre d’ocupació i massa salarial pública no és el 2007, sinó el 2009 i des de llavors s’han destruït 250.000 llocs de treball i s’han retallat uns 7.000 milions en salaris.
Una altra xifra que l’article no esmenta dins del penúltim paràgraf és que a l’estat espanyol un 13,1% dels treballadors són al sector públic, davant el 19% de mitjana de l’OCDE. Països com Noruega o Dinamarca –amb el que normalment ens emmirallem- aquest percentatge arriba al 32%. L’articulista critica que amb menys treballadors públics el percentatge dels pressupostos destinats a salaris sigui més elevat que a altres països, donant a entendre que la feina pública es troba millor remunerada que a altres països de l’OCDE quan en realitat es deu al fet que el pressupost públic és menor per la baixa recaptació global.
Temes destacats i silenciats: Qui són els funcionaris i treballadors públics? L’article en fa un llistat: «funcionaris, personal laboral, treballadors de les diverses empreses públiques, fundacions o ens. I, també, càrrecs polítics i la cohort d’assessors». Quin percentatge de massa salarial representa aquesta «cohort» d’assessors, davant el conjunt de metges, infermers, mestres, bombers, jutges o policies que són reduïts a «funcionaris, personal laboral», mentre que es guarda menció especial per a les «fundacions o ens» i els «càrrecs públics i assessors», últimament sota el punt de mira de les sospites ciutadanes –i amb raó- pels continus escàndols de corrupció.
De fet, a l’hora d’explicar l’augment de la contractació de 300.000 persones en el període 2007-2009, l’article assegura que va ser perquè «els partits van col·locar a quants van poder a les administracions».
Així, s’estén l’ombra de la sospita a tota l’administració i serveis públics, que no passa de ser l’agència de col·locació dels partits i les «cohorts d’assessors», oblidant, de passada, que bona part dels escàndols de corrupció han aparegut en la contractació i concertació de serveis privats, i no en l’administració purament pública amb els seus reglaments i funcionaris.
L’article també oblida moltes altres coses, com el paper del sindicalisme a l’hora d’evitar que uns sectors hagin patit més retallades i pèrdues de drets que d’altres, la desigualtat social –molt més gran i creixent que la que hi ha entre assalariats públics i privats- o el frau i l’elusió fiscal com a factors que expliquen el dèficit i les escarransides finances públiques…
Assemblea en Defensa dels Serveis Públics de Lleida 