“Una feina pública és un 37% més cara que una de privada”
http://www.media.cat/2016/04/25/feina-publica-37-mes-cara-que-privada/
El titular que obre aquesta anàlisi està copiat, literal, de la portada de El Mundo d’avui. El diari de Unidad Editorial –que acaba d’anunciar un ERO, el quart des de 2009, en el que s’acomiadaran 220 treballadors- dóna així màxima rellevància a un ampli reportatge que compara la situació de la feina pública amb la privada. L’article esdevé un exemple interessant de l’ús d’un gènere teòricament informatiu i neutral per tal de reforçar uns apriorismes ideològics molt determinats mitjançant el llenguatge i les temàtiques, tant les que es destaquen com les que se silencien.
N’analitzem els punts principals:
El punt de vista: Ja el titular, on es considera que un millor salari o condició laboral com una situació negativa –és «més cara»-, l’articulista pren el punt de vista de l’empresari, que és qui contracta i no el treballador, qui segurament no veurà tan negatiu el fet que es millori el seu sou.
En el cas de la feina pública, s’entén que els contractadors són el conjunt dels contribuents, així que aquesta empatia vers a qui li toca pagar la factura potser tindria més sentit –excepte pels tres milions de treballadors públics, funcionaris o no, que tampoc és un col·lectiu petit precisament. Però tot l’enfocament de l’article dóna a entendre que el «problema» no és la precarització i baixos salaris del sector privat, sinó que el públic no hagi seguit la mateixa tendència en igual intensitat.
L’article promou el recel entre treballadors públics i privats, en centrar-se en la comparació entre la caiguda dels sous en el sector privat i el manteniment relatiu en la feina pública. Però en cap moment compara, per posar un exemple, les variacions dins de cada sector entre directius i polítics d’alt nivell i la base d’assalariats més baixos.
Assemblea en Defensa dels Serveis Públics de Lleida 