~ Si?? Au va!!

“Una feina pública és un 37% més cara que una de privada”

http://www.media.cat/2016/04/25/feina-publica-37-mes-cara-que-privada/ 

 

El titular que obre aquesta anàlisi està copiat, literal, de la portada de El Mundo d’avui. El diari de Unidad Editorial –que acaba d’anunciar un ERO, el quart des de 2009, en el que s’acomiadaran 220 treballadors- dóna així màxima rellevància a un ampli reportatge que compara la situació de la feina pública amb la privada. L’article esdevé un exemple interessant de l’ús d’un gènere teòricament informatiu i neutral per tal de reforçar uns apriorismes ideològics molt determinats mitjançant el llenguatge i les temàtiques, tant les que es destaquen com les que se silencien.

N’analitzem els punts principals:

El punt de vista: Ja el titular, on es considera que un millor salari o condició laboral com una situació negativa –és «més cara»-, l’articulista pren el punt de vista de l’empresari, que és qui contracta i no el treballador, qui segurament no veurà tan negatiu el fet que es millori el seu sou.

En el cas de la feina pública, s’entén que els contractadors són el conjunt dels contribuents, així que aquesta empatia vers a qui li toca pagar la factura potser tindria més sentit –excepte pels tres milions de treballadors públics, funcionaris o no, que tampoc és un col·lectiu petit precisament. Però tot l’enfocament de l’article dóna a entendre que el «problema» no és la precarització i baixos salaris del sector privat, sinó que el públic no hagi seguit la mateixa tendència en igual intensitat.

L’article promou el recel entre treballadors públics i privats, en centrar-se en la comparació entre la caiguda dels sous en el sector privat i el manteniment relatiu en la feina pública. Però en cap moment compara, per posar un exemple, les variacions dins de cada sector entre directius i polítics d’alt nivell i la base d’assalariats més baixos.

~ Coneix els avantatges de municipalitzar l’aigua

~ Cómo ganar la batalla del agua

Publicat a: ATLÁNTICA XXII, Nº 33, Julio de 2014

http://www.atlanticaxxii.com/2887/como-ganar-la-batalla-del-agua#sthash.gwjrXfW7.4A6TDbQs.dpuf

Fernando Urruticoechea. Economista e interventor general municipal en el Ayuntamiento de Orihuela. El suministro público de agua potable a domicilio es un bien esencial y básico para una vida digna, por lo que no debería ser objeto de negocio por parte de los mercaderes del agua. En España, el servicio municipal de este bien básico está cayendo bajo el control de unas pocas empresas que, abusando de su singular interpretación del actual marco jurídico, y apoyándose en la intencionada falta de control público, así como el desconocimiento ciudadano de sus derechos, se han lanzado a saquear los bolsillos de los usuarios.

El abastecimiento domiciliario del agua potable es un derecho en España. La Ley 7/1985, de Bases del Régimen Local, establece en su artículo 26 su prestación obligatoria en todos los municipios, y en el 86.3 su carácter esencial, estableciendo la reserva obligatoria a favor de las entidades locales y su prestación en régimen de monopolio, respetando una tradición municipalista y su carácter público. También lo fueron los suministros de energía eléctrica y gas.

Sin embargo, desde la promulgación en el año 2000 de la Directiva Marco del Agua europea, que obliga desde 2010 a recuperar la totalidad de los costes de los servicios, mucho ha cambiado en España, pasando de un 63% de gestión pública en 1996 a un 60% en manos privadas actualmente.

Alentados por la holganza de nuestra casta política, al apetitoso negocio del monopolio municipal del agua, mejorado con miles de millones de euros de inversión en las viejas y obsoletas redes municipales, acudieron, además de la empresa de Aguas de Barcelona -Agbar-, algunas otras de construcción de grandes infraestructuras públicas, experimentadas en el trato con la Administración del Estado, especialmente FCC y Acciona. Así se generó el oligopolio actual.

~ Es tracta com una tarifa i ha de ser una taxa

La Paeria ha de compensar Aigües de Lleida si no apuja la tarifa als usuaris un 17%

SEGREcom

La pròrroga del contracte de la concessió del servei d’aigües a Aigües de Lleida per part de la Paeria, firmada el 2012, establia que la tarifa municipal havia d’augmentar un 12 per cent el 2015 i un 5% el 2016 (en tots dos casos més l’IPC), i obligava l’ajuntament a compensar la concessionària en el cas de no fer efectiva aquesta pujada, com ha passat de moment. Aquests increments se sumaven al de més del 60% ja aplicat entre el 2013 i el 2014, també tal com està fixat en aquest contracte, aprovat pel ple el juliol del 2012 amb els vots a favor del PSC (llavors amb majoria absoluta) i les abstencions de CiU i PP.

El document de la pròrroga inclou un cronograma de pujades de la tarifa durant els quatre primers anys, que a més de les esmentades per al 2015 i el 2016 eren del 38% i del 27% més l’IPC per al 2013 i el 2014, respectivament.

A partir del 2017, ja no preveu augments lineals, sinó que la tarifa ha de calcular-se en funció d’una complexa fórmula. I una altra de les clàusules estableix “un règim de compensació al concessionari per incompliment de l’ajuntament de l’obligació de modificar les tarifes per causes atribuïbles a aquest”.

~ Talls d’aigua per inpagament son il·legals

Los cortes de agua por impago son ilegales

Una sentencia del Tribunal Supremo de noviembre de 2015 confirma que el servicio de agua es una tasa, no una tarifa, por lo que el corte del servicio es ilegal. Desde la Red Agua Pública denuncian que las empresas adjudicatarias no están aplicando el mandato judicial y reclaman que éstas financien un fondo de acción social.

https://www.diagonalperiodico.net/global/29178-cortes-agua-por-impago-son-ilegales.html

Des de la Red Agua Pública es subratlla que varies sentències judicials que ja han creat jurisprudència confirmen que el servei de subministrament d’aigua, al ser un bé bàsic gestionat (amb empresa privada o pública) per un monopoli és una “taxa” i no un preu privat. Ho confirma la resolució del recurs de cassació 4091/2013.

¿Quina diferencia hi ha? En el caso de las taxes, no es pot tallar el servei malgrat inpagament.

Des de la Red Agua Pública es diu: “Les empreses públiques s’estan posant les piles gracies al Pacte per l’aigua, mentre que las privades segueixen fent talls del subministrament, per això el lobby té por a evidenciar que existeixen moltes diferències entre el model públic i el privat”… i afegeixen que “FCC investigada per el cas Acuamed sobre comissions i sobrecostos milionaris fa evident la convivència entre els poders i l’oligopoli de la privatització de l’aigua”.

“El lobby de l’aigua no està seguint aqueix mandat jurídic i un cop més està intentant confondre als municipis”.

Dimiteix un dels homes forts de Soraya Sáenz de Santamaría pel cas Acuamed: http://www.ara.cat/societat/dimiteix-Federico-Ramos_de_Armas_0_1508849228.html

~ El acuerdo de libre comercio con Canadá cuestiona el agua como bien público en la UE

El texto consolidado del denominado CETA incluye el saneamiento o el tratamiento de aguas residuales como áreas negociables

La Comisión Europea asegura que estos servicios están excluidos de cualquier intercambio comercial, pero Alemania incluye una cláusula en el texto que prohíbe expresamente que sean utilizados como moneda de cambio

Pablo Garcia. eldiario.es

El TTIP es el tratado de libre comercio más conocido que se negocia en estos momentos en la UE, pero hay otros como el trascendental y ya firmado Acuerdo Trans-Pacífico (TPP) que incluye a 12 países (entre ellos EEUU, México, Australia, Japón…) o el acuerdo de servicios TiSA (siempre por sus siglas en inglés) que incorpora un crisol de países (23 en total, entre ellos la UE y EEUU) sin ningún criterio geográfico. Y en esta amalgama de negociaciones hay un acuerdo que encara su recta final y que por el momento pasa desapercibido: el de la UE y Canadá, conocido como CETA, y cuyas contradicciones empiezan a aflorar.

Varios colectivos en defensa del agua aseguran que el tratado cuestiona este recurso como bien público al incluir el tratamiento de aguas residuales y el saneamiento del agua entre los bienes susceptibles de ser negociados. Más adelante establece una exclusión para la “colección, purificación y distribución del agua”. Una exclusión que no convenció en su momento a Alemania, pues Berlín ha introducido una cláusula protegiendo sus servicios de “aguas residuales, trituración de desechos y servicios de saneamiento”.

~ Cinc ajuntaments de Lleida ja aposten per remunicipalitzar l’aigua

x. Santesmasses

L’ajuntament de Puigverd d’Agramunt ha remunicipalitzat després de quinze anys el servei de l’aigua per evitar una pujada del preu. Segons l’alcalde, Joan Eroles, la posada en marxa del canal Segarra-Garrigues ha portat a una reducció important del consum d’aigua municipal, per la qual cosa l’empresa responsable del servei va presentar una adequació pal·liativa del preu per compensar la baixada. El cost de l’aigua a Puigverd ascendeix a 42.000 euros anuals. Segons Eroles, el consistori ha pogut revertir el servei perquè “no tenim deutes pendents amb l’empresa”. A més, la població està equipada amb un nou dipòsit i té una conducció de reserva d’aigua que prové d’Agramunt, que evita que hagi de pagar pels tancaments del canal d’Urgell. L’alcalde va dir que, després de quinze anys de servei, desconeix el preu real de l’aigua, però està convençut que en els pròxims anys es podria rebaixar. De la feina s’ocuparà un operari municipal i es contractaran serveis puntuals amb altres operaris per a tasques de paleteria o d’electricitat. La facturació l’assumirà el mateix consistori.

Puigverd d’Agramunt serà, d’aquesta manera, el quart municipi de Lleida a recuperar la gestió pública de l’aigua, després d’Alfés, Torrefarrera i Vilagrassa, i se’ls unirà pròximament Bellpuig. A Vilagrassa, el conveni amb l’empresa Sorea finalitzava el 31 de desembre, després de deu anys, mentre que l’ajuntament de Bellpuig va aprovar una moció de la CUP per estudiar la remunicipalització del servei d’abastament de l’aigua. De moment, s’ha aprovat una pròrroga d’un any de la concessió amb Sorea, que finalitzava el passat 31 de desembre, per tal d’estudiar la viabilitat de la proposta.

http://www.lleida.com/noticia/cinc-ajuntaments-de-lleida-ja-aposten-remunicipalitzar-laigua

~ Bellpuig iniciarà municipalitzacio de l’aigua

Després d’Alfes, Torrefarrera, Vilagrassa i ara Puigverd d’Agramunt, l’Ajuntament de Bellpuig iniciarà la recuperació de la gestió del servei de l’aigua a proposta de la @cupbellpuig.

Ja seran cinc els municipis a Ponent, ara cal sumar-hi Lleida, som-hi!

Re-municipalització!

Vilagrassa també recupera la gestió del servei d’aigua

SEGREcom

L’ajuntament de Vilagrassa ha decidit gestionar de forma directa el servei d’aigua potable. Aquest és el tercer municipi lleidatà a remunicipalitzar el servei, després d’Alfés i Torrefarrera. L’alcalde, Jordi Serés, va explicar que el conveni amb l’empresa Sorea va finalitzar el 31 de desembre, després de deu anys, i ara “disposem d’unes instal·lacions prou correctes, així com d’un equip preparat” per poder recuperar la gestió. L’alcalde no va poder avançar quant estalviarà l’ajuntament amb la remunicipalització, però va assegurar que “farem noves inversions”. Per a l’any 2016, hi ha projectat construir una planta potabilitzadora, en vista que el projecte de la planta de Ratera està encallat i “el nostre objectiu és donar el millor servei possible als nostres veïns”. En aquest sentit, l’alcalde va indicar que el personal de la brigada municipal i, en casos excepcionals, empreses especialitzades es faran càrrec del servei. Així mateix, un altre municipi de l’Urgell que està estudiant remunicipalitzar el servei d’aigua és Bellpuig, arran d’una petició de la CUP, a l’oposició.

http://www.lleida.com/noticia/vilagrassa-tambe-recupera-la-gestio-del-servei-daigua

Cervera i Lleida, les capitals amb l’aigua més cara, i Sort i Vielha tenen la més econòmica

SEGREcom

La factura de l’aigua ha tornat a encarir-se una mitjana d’un 4% en els principals municipis de Lleida aquest any, segons va informar ahir l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), que va publicar els preus del subministrament d’aigua de boca (per a un consum mitjà de 12 metres cúbics sense IVA) a les capitals de comarca i els municipis de més de 5.000 habitants de la província. Segons aquestes dades, Cervera, Lleida i les Borges Blanques han repetit com les capitals lleidatanes amb el metre cúbic (m3) més car de la província, arribant fins als 2,179 euros en el cas de la capital de la Segarra, la qual cosa ha implicat un increment del 9,08% respecte al preu de l’any 2014 (1,981€/m3). El seu alcalde, Ramon Royes, va remarcar, no obstant, que l’ajuntament “no ha tocat” el preu de l’aigua, que depèn del consistori des de l’any 2011, per la qual cosa va atribuir aquest encariment a decisions de l’ACA.

L’ACA, tanmateix, va precisar que aquests preus podien no coincidir amb el preu finalment repercutit a l’abonat, ja que es tracta dels preus màxims autoritzats. No obstant, totes les tarifes corresponents a municipis de Lleida s’han anotat increments, arribant a conformar un preu mitjà d’1,951 €/m3 a la província (IVA inclòs), el segon més elevat de Catalunya, solament darrere del que es va registrar a Barcelona (2,613). Lleida tenia un preu mitjà un 30% més barat el 2012 (1,364 €/m3), el més barat de Catalunya amb diferència. El 2014 va ser d’1,887 €/m3. En el costat oposat, Vielha, Sort i el Pont de Suert van ser les capitals de comarca amb el preu de l’aigua més econòmic, encara que en aquests tres casos hi va haver un increment del 4,77% respecte als preus que la mateixa ACA va publicar per a l’any 2014. La portada d’aigua de la Mancomunitat de Pinyana fins a Lleida ciutat així com a una vintena de municipis ha comportat bona part d’aquests augments del preu de l’aigua dels últims anys, ja que els abonats han començat a veure repercutida a les factures la milionària inversió a la xarxa d’abastament. A més, també ha anat augmentant el cànon de la Generalitat, que el 2015 ha representat un 32,54% del rebut de l’aigua, davant del 48,21% de pes que té el consum.

http://www.lleida.com/noticia/cervera-i-lleida-les-capitals-amb-laigua-mes-cara-i-sort-i-vielha-tenen-la-mes-economica

~ Demà es vota la ICE sobre l’Aigua. Fes sentir la teva veu!!!!

Demà dijous 25 es vota a la Comissió de Medi Ambient del Parlament Europeu la Iniciativa Ciutadana Europea sobre l’aigua, que va recollir més de 1,8 milions de signatures. Per ajudar a la Comissió de Medi Ambient a no fer-se enrere en la seva aprovació davant les pressions existents s’ha preparat una acció en línia consistent en enviar-los una carta que us animem a donar suport i difondre.

El procés és senzill:
– Entrar a: https://act.foodandwatereurope.org/ea-action/action?ea.campaign.id=39191&ea.client.id=1928
– Omplir, com a mínim, els camps amb asterisc: nom, cognoms, país i dirreción de correu electrònic.
– Clicar a “See / edit letter and Send”
– Apareixerà una pantalla amb els membres de la Comissió a qui s’enviarà la carta i la carta en sí, que qui vulgui la pot canviar / editar.
– Clicar una altra vegada a “See / edit letter and Send”. Fet!

A la carta es demana, fonamentalment, incloure el Dret Humà a l’Aigua i al Sanejament en la legislació europea, assegurar l’exclusió de l’aigua en qualsevol tractat de comerç i fomentar la cooperació entre empreses públiques d’aigua.

El text base del debat és aquest: http://www.europarl.europa.eu/sides/getDoc.do?pubRef=-//EP//NONSGML+COMPARL+PE-539.669+01+DOC+PDF+V0//ES&language=ES

Gràcies per compartir, difondre i participar-hi!

—

Plataforma Aigua és Vida: Web – Twitter – Facebook

~ Porten als tribunals l’AMB per la privatització de l’aigua i el sanejament

[comunicat] Aigua és Vida, Ecologistes en Acció, Enginyeria sense Fronteres i la FAVB porten als tribunals l’AMB per la privatització de l’aigua i el sanejament

Aigua és Vida, Ecologistes en Acció, Enginyeria sense Fronteres i la FAVB porten als tribunals l’AMB per la privatització de l’aigua i el sanejament

Aigua és Vida presenta querella contra la Direcció Tècnica i el Consell Metropolità de l’Àrea de Barcelona per presumpta corrupció

Barcelona, 19 de maig de 2015. La plataforma Aigua és Vida, a través d’Ecologistes en Acció, Enginyeria Sense Fronteres i la FAVB, ha presentat aquest dimarts una querella criminal contra els responsables que impulsaren i aprovaren, el 2012, la creació de la Societat d’Economia Mixta entre l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i la Societat General d’Aigües de Barcelona (del grup, i en endavant, AGBAR), al considerar que essent plenament conscients de la situació irregular en què es trobava el servei d’aigua actuaren presumptament en perjudici de la ciutadania i l’interès general, greus implicacions de les quals també eren coneixedors.

Absència de títols

La situació del servei d’aigua a la regió metropolitana va ser motiu d’estudi per la pròpia AMB el 1993, a través del que llavors era la Mancomunitat de Municipis. Aquesta encarregà l’estudi al catedràtic de dret administratiu i pare de la Constitució Eduardo García de Enterría, un jurista de referència en Dret Públic. En les conclusions de l’informe, que avui es fa públic, declara que «existeixen raons jurídiques suficients per afirmar que els drets d’AGBAR en la prestació del servei a Barcelona» van acabar el 2003. I pel que fa a Montcada, Esplugues, Santa Coloma de Gramenet, l’Hospitalet de Llobregat, Badalona, Sant Adrià del Besòs, Gavà, Sant Feliu de Llobregat, Viladecans i Cerdanyola del Vallès el servei es presta sense un veritable títol concessional», als que es podria afegir Sant Boi de Llobregat, Sant Just Desvern i Sant Joan Despí. Cal destacar que l’aleshores gerent del servei metropolità responsable d’aigua és avui president Executiu d’AGBAR.

~ 120.000 persones sense aigua a Catalunya el 2014

La població que viu en municipis amb gestió privada està molt més exposada que la que té una gestió pública

La manca d’informació generalitzada és preocupant i impedeix aplicar polítiques efectives

Barcelona, 7 de maig de 2015. Les polítiques de gestió de l’aigua a Catalunya continuen mostrant-se insensibles a les necessitats de la població. Que en un context de llarga crisi econòmica com la que vivim es produeixin cada dia desnonaments, talls d’aigua, de llum i de gas, que es privatitzin serveis essencials com és la sanitat, o que es prioritzi el pagament dels interessos del deute per sobre de tota altra despesa demostra com d’allunyades estan les institucions de la població a la que diuen servir.