Arxiu d'etiquetes: re-municipalitzar

~ Si?? Au va!!

“Una feina pública és un 37% més cara que una de privada”

 

ElMundo26-4-16-216x300El titular que obre aquesta anàlisi està copiat, literal, de la portada de El Mundo d’avui. El diari de Unidad Editorial –que acaba d’anunciar un ERO, el quart des de 2009, en el que s’acomiadaran 220 treballadors- dóna així màxima rellevància a un ampli reportatge que compara la situació de la feina pública amb la privada. L’article esdevé un exemple interessant de l’ús d’un gènere teòricament informatiu i neutral per tal de reforçar uns apriorismes ideològics molt determinats mitjançant el llenguatge i les temàtiques, tant les que es destaquen com les que se silencien.

N’analitzem els punts principals:

El punt de vista: Ja el titular, on es considera que un millor salari o condició laboral com una situació negativa –és «més cara»-, l’articulista pren el punt de vista de l’empresari, que és qui contracta i no el treballador, qui segurament no veurà tan negatiu el fet que es millori el seu sou.

En el cas de la feina pública, s’entén que els contractadors són el conjunt dels contribuents, així que aquesta empatia vers a qui li toca pagar la factura potser tindria més sentit –excepte pels tres milions de treballadors públics, funcionaris o no, que tampoc és un col·lectiu petit precisament. Però tot l’enfocament de l’article dóna a entendre que el «problema» no és la precarització i baixos salaris del sector privat, sinó que el públic no hagi seguit la mateixa tendència en igual intensitat.

L’article promou el recel entre treballadors públics i privats, en centrar-se en la comparació entre la caiguda dels sous en el sector privat i el manteniment relatiu en la feina pública. Però en cap moment compara, per posar un exemple, les variacions dins de cada sector entre directius i polítics d’alt nivell i la base d’assalariats més baixos.

Continua llegint ~ Si?? Au va!!

Anuncis

~ Cómo ganar la batalla del agua

Publicat a: ATLÁNTICA XXII, Nº 33, Julio de 2014

http://www.atlanticaxxii.com/2887/como-ganar-la-batalla-del-agua#sthash.gwjrXfW7.4A6TDbQs.dpuf

Fernando Urruticoechea. Economista e interventor general municipal en el Ayuntamiento de Orihuela. El suministro público de agua potable a domicilio es un bien esencial y básico para una vida digna, por lo que no debería ser objeto de negocio por parte de los mercaderes del agua. En España, el servicio municipal de este bien básico está cayendo bajo el control de unas pocas empresas que, abusando de su singular interpretación del actual marco jurídico, y apoyándose en la intencionada falta de control público, así como el desconocimiento ciudadano de sus derechos, se han lanzado a saquear los bolsillos de los usuarios.

El abastecimiento domiciliario del agua potable es un derecho en España. La Ley 7/1985, de Bases del Régimen Local, establece en su artículo 26 su prestación obligatoria en todos los municipios, y en el 86.3 su carácter esencial, estableciendo la reserva obligatoria a favor de las entidades locales y su prestación en régimen de monopolio, respetando una tradición municipalista y su carácter público. También lo fueron los suministros de energía eléctrica y gas.

Sin embargo, desde la promulgación en el año 2000 de la Directiva Marco del Agua europea, que obliga desde 2010 a recuperar la totalidad de los costes de los servicios, mucho ha cambiado en España, pasando de un 63% de gestión pública en 1996 a un 60% en manos privadas actualmente.

Alentados por la holganza de nuestra casta política, al apetitoso negocio del monopolio municipal del agua, mejorado con miles de millones de euros de inversión en las viejas y obsoletas redes municipales, acudieron, además de la empresa de Aguas de Barcelona -Agbar-, algunas otras de construcción de grandes infraestructuras públicas, experimentadas en el trato con la Administración del Estado, especialmente FCC y Acciona. Así se generó el oligopolio actual.

~ Es tracta com una tarifa i ha de ser una taxa

La Paeria ha de compensar Aigües de Lleida si no apuja la tarifa als usuaris un 17%

SEGREcom

La pròrroga del contracte de la concessió del servei d’aigües a Aigües de Lleida per part de la Paeria, firmada el 2012, establia que la tarifa municipal havia d’augmentar un 12 per cent el 2015 i un 5% el 2016 (en tots dos casos més l’IPC), i obligava l’ajuntament a compensar la concessionària en el cas de no fer efectiva aquesta pujada, com ha passat de moment. Aquests increments se sumaven al de més del 60% ja aplicat entre el 2013 i el 2014, també tal com està fixat en aquest contracte, aprovat pel ple el juliol del 2012 amb els vots a favor del PSC (llavors amb majoria absoluta) i les abstencions de CiU i PP.

El document de la pròrroga inclou un cronograma de pujades de la tarifa durant els quatre primers anys, que a més de les esmentades per al 2015 i el 2016 eren del 38% i del 27% més l’IPC per al 2013 i el 2014, respectivament.

A partir del 2017, ja no preveu augments lineals, sinó que la tarifa ha de calcular-se en funció d’una complexa fórmula. I una altra de les clàusules estableix “un règim de compensació al concessionari per incompliment de l’ajuntament de l’obligació de modificar les tarifes per causes atribuïbles a aquest”. Continua llegint ~ Es tracta com una tarifa i ha de ser una taxa

~ Talls d’aigua per inpagament son il·legals

Los cortes de agua por impago son ilegales

Una sentencia del Tribunal Supremo de noviembre de 2015 confirma que el servicio de agua es una tasa, no una tarifa, por lo que el corte del servicio es ilegal. Desde la Red Agua Pública denuncian que las empresas adjudicatarias no están aplicando el mandato judicial y reclaman que éstas financien un fondo de acción social.

https://www.diagonalperiodico.net/global/29178-cortes-agua-por-impago-son-ilegales.html

Des de la Red Agua Pública es subratlla que varies sentències judicials que ja han creat jurisprudència confirmen que el servei de subministrament d’aigua, al ser un bé bàsic gestionat (amb empresa privada o pública) per un monopoli és una “taxa” i no un preu privat. Ho confirma la resolució del recurs de cassació 4091/2013.

¿Quina diferencia hi ha? En el caso de las taxes, no es pot tallar el servei malgrat inpagament.

Des de la Red Agua Pública es diu: “Les empreses públiques s’estan posant les piles gracies al Pacte per l’aigua, mentre que las privades segueixen fent talls del subministrament, per això el lobby té por a evidenciar que existeixen moltes diferències entre el model públic i el privat”… i afegeixen que “FCC investigada per el cas Acuamed sobre comissions i sobrecostos milionaris fa evident la convivència entre els poders i l’oligopoli de la privatització de l’aigua”.

“El lobby de l’aigua no està seguint aqueix mandat jurídic i un cop més està intentant confondre als municipis”.

Dimiteix un dels homes forts de Soraya Sáenz de Santamaría pel cas Acuamed: http://www.ara.cat/societat/dimiteix-Federico-Ramos_de_Armas_0_1508849228.html

~ Cinc ajuntaments de Lleida ja aposten per remunicipalitzar l’aigua

x. Santesmasses

L’ajuntament de Puigverd d’Agramunt ha remunicipalitzat després de quinze anys el servei de l’aigua per evitar una pujada del preu. Segons l’alcalde, Joan Eroles, la posada en marxa del canal Segarra-Garrigues ha portat a una reducció important del consum d’aigua municipal, per la qual cosa l’empresa responsable del servei va presentar una adequació pal·liativa del preu per compensar la baixada. El cost de l’aigua a Puigverd ascendeix a 42.000 euros anuals. Segons Eroles, el consistori ha pogut revertir el servei perquè “no tenim deutes pendents amb l’empresa”. A més, la població està equipada amb un nou dipòsit i té una conducció de reserva d’aigua que prové d’Agramunt, que evita que hagi de pagar pels tancaments del canal d’Urgell. L’alcalde va dir que, després de quinze anys de servei, desconeix el preu real de l’aigua, però està convençut que en els pròxims anys es podria rebaixar. De la feina s’ocuparà un operari municipal i es contractaran serveis puntuals amb altres operaris per a tasques de paleteria o d’electricitat. La facturació l’assumirà el mateix consistori.

Puigverd d’Agramunt serà, d’aquesta manera, el quart municipi de Lleida a recuperar la gestió pública de l’aigua, després d’Alfés, Torrefarrera i Vilagrassa, i se’ls unirà pròximament Bellpuig. A Vilagrassa, el conveni amb l’empresa Sorea finalitzava el 31 de desembre, després de deu anys, mentre que l’ajuntament de Bellpuig va aprovar una moció de la CUP per estudiar la remunicipalització del servei d’abastament de l’aigua. De moment, s’ha aprovat una pròrroga d’un any de la concessió amb Sorea, que finalitzava el passat 31 de desembre, per tal d’estudiar la viabilitat de la proposta.

http://www.lleida.com/noticia/cinc-ajuntaments-de-lleida-ja-aposten-remunicipalitzar-laigua

Vilagrassa també recupera la gestió del servei d’aigua

SEGREcom

L’ajuntament de Vilagrassa ha decidit gestionar de forma directa el servei d’aigua potable. Aquest és el tercer municipi lleidatà a remunicipalitzar el servei, després d’Alfés i Torrefarrera. L’alcalde, Jordi Serés, va explicar que el conveni amb l’empresa Sorea va finalitzar el 31 de desembre, després de deu anys, i ara “disposem d’unes instal·lacions prou correctes, així com d’un equip preparat” per poder recuperar la gestió. L’alcalde no va poder avançar quant estalviarà l’ajuntament amb la remunicipalització, però va assegurar que “farem noves inversions”. Per a l’any 2016, hi ha projectat construir una planta potabilitzadora, en vista que el projecte de la planta de Ratera està encallat i “el nostre objectiu és donar el millor servei possible als nostres veïns”. En aquest sentit, l’alcalde va indicar que el personal de la brigada municipal i, en casos excepcionals, empreses especialitzades es faran càrrec del servei. Així mateix, un altre municipi de l’Urgell que està estudiant remunicipalitzar el servei d’aigua és Bellpuig, arran d’una petició de la CUP, a l’oposició.

http://www.lleida.com/noticia/vilagrassa-tambe-recupera-la-gestio-del-servei-daigua

~ Porten als tribunals l’AMB per la privatització de l’aigua i el sanejament

[comunicat] Aigua és Vida, Ecologistes en Acció, Enginyeria sense Fronteres i la FAVB porten als tribunals l’AMB per la privatització de l’aigua i el sanejament

Aigua és Vida, Ecologistes en Acció, Enginyeria sense Fronteres i la FAVB porten als tribunals l’AMB per la privatització de l’aigua i el sanejament

Aigua és Vida presenta querella contra la Direcció Tècnica i el Consell Metropolità de l’Àrea de Barcelona per presumpta corrupció

Barcelona, 19 de maig de 2015. La plataforma Aigua és Vida, a través d’Ecologistes en Acció, Enginyeria Sense Fronteres i la FAVB, ha presentat aquest dimarts una querella criminal contra els responsables que impulsaren i aprovaren, el 2012, la creació de la Societat d’Economia Mixta entre l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i la Societat General d’Aigües de Barcelona (del grup, i en endavant, AGBAR), al considerar que essent plenament conscients de la situació irregular en què es trobava el servei d’aigua actuaren presumptament en perjudici de la ciutadania i l’interès general, greus implicacions de les quals també eren coneixedors.

Absència de títols

La situació del servei d’aigua a la regió metropolitana va ser motiu d’estudi per la pròpia AMB el 1993, a través del que llavors era la Mancomunitat de Municipis. Aquesta encarregà l’estudi al catedràtic de dret administratiu i pare de la Constitució Eduardo García de Enterría, un jurista de referència en Dret Públic. En les conclusions de l’informe, que avui es fa públic, declara que «existeixen raons jurídiques suficients per afirmar que els drets d’AGBAR en la prestació del servei a Barcelona» van acabar el 2003. I pel que fa a Montcada, Esplugues, Santa Coloma de Gramenet, l’Hospitalet de Llobregat, Badalona, Sant Adrià del Besòs, Gavà, Sant Feliu de Llobregat, Viladecans i Cerdanyola del Vallès el servei es presta sense un veritable títol concessional», als que es podria afegir Sant Boi de Llobregat, Sant Just Desvern i Sant Joan Despí. Cal destacar que l’aleshores gerent del servei metropolità responsable d’aigua és avui president Executiu d’AGBAR.

Continua llegint ~ Porten als tribunals l’AMB per la privatització de l’aigua i el sanejament

~ La ciudad abierta pasa por un Pacto Social por el Agua

lamarea

06 d mayo d 2015

La ciudad abierta pasa por un Pacto Social por el Agua
Encierro en el Puerto de Santa María (Cádiz) para pedir una gestión pública del agua.

Acceso desigual, incremento del precio de las tarifas, pérdida de la capacidad de control financiero y técnico del servicio, obstáculos medioambientales y escandalosos márgenes de ganancias están impulsando a las municipalidades a retomar el control de un servicio esencial, el agua. La “remunicipalización” del agua es una tendencia nueva. Más de 235 casos de remunicipalización en todo el mundo en 15 años, en 37 países de todo el mundo, un proceso que afecta a más de 100 millones de personas. En Estados Unidos destacan Atlanta e Indianápolis; en Europa, París, Berlín o Budapest; y en los países del sur, Buenos Aires, La Paz, Johannesburgo, Dar-es-Salaam, Accra, Almaty o Kuala Lumpur. La desprivatización es ya un fenómeno global.

Continua llegint ~ La ciudad abierta pasa por un Pacto Social por el Agua

~ Taula rodona amb forces polítiques municipalistes per parlar sobre serveis públics.

ADSP logo_3

L’Assemblea en Defensa dels Serveis Públics de Lleida (ADSP) organitza una taula rodona amb forces polítiques municipalistes per parlar sobre serveis públics.

L’Assemblea en Defensa dels Serveis Públics de Lleida (ADSP), organitza una taula rodona amb algunes de les candidatures que se presenten a les properes eleccions municipals del 24 de Maig. Totes hi han estat convidades. En aquesta, que se celebrarà el dijous 7 de Maig a les 18.00 a la Biblioteca Pública de Lleida, es parlarà sobre model de serveis públics en clau municipalista.

L’ADSP entén que aquest és un tema que esdevé un dels pals de paller de la política municipal per definir el model de ciutat i societat que volem per Lleida. És per això que creiem que la ciutadania ha d’escoltar i saber de viva veu, més enllà dels mitjans de comunicació o  dels propis programes polítics, què defensa cadascuna de les formacions polítiques que estant cridades a governar des de la Paeria a partir del mes de Maig.

Volem oferir aquest espai com un altaveu més de transparència, debat i discussió on puguin explicar el seu posicionament en un tema tant important, perquè és de i per a totes i tots, com són els serveis públics. En aquesta taula rodona es proposaran una sèrie de preguntes que siguin el fil conductor i es presentarà un decàleg al qual s’hi podran adherir les organitzacions que ho creguin convenient.

20150507 cartell Taula rodona

Les persones portaveus que hi participaran son:

Comú de Lleida (Carlos González)

Crida per Lleida (Ruben Cobo)

Partit Comunista del Poble de Catalunya (Sisco Garcia)

Partit Popular (José Óscar Guardiola)

Icv-EUiA-MES (Adrià Calero)

Ciutadans (Ángeles Ribes)

UPyD (Pablo Pérez)

ERC (sense confirmar ponent)

PSC (sense confirmar ponent)

CIU (sense confirmar ponent)

Us animem a venir i a participar i de la mateix manera a difondre aquest acte

Gràcies i salut!

ADSP

< Qui té por de la municipalització de l’aigua?

  • Eloi Badia
  • diumenge, 22 març 2015 <CRITIC>

Jaume Collboni, a la dreta, durant el #DebatCRÍTIC del passat 17 de març / Foto: Jordi Borràs

L’afirmació, feta per Jaume Collboni (PSC) el passat dimarts al #DebatCrític, que a Berlín el procés de remunicipalització de l’aigua havia costat 1.300 M€ i això havia comportat un augment del 30% de la tarifa, mereix una revisió profunda.

Primer de tot paga la pena entendre en quin procés es troba la tendència global sobre el servei. Segons l’informe de Transnational Institute (TNI) i la Public Service International Resarch Unit (PSIRU), entre altres, el 2000 tenien registrats tres casos de remunicipalització, el 2014 ja en són 180. En el nou informe que presentaran aquest 2015 ja se superen els 234 casos, entre ells alguns de tan rellevants com Bordeus, Grenoble, Montpeller, Niça, París, Rennes, Budapest, Nàpols, Antalya, Atlanta, Hamilton, Buenos Aires, Santa Fe i Rosario, Cochabamba, La Paz – El Alto, Uruguay, Ghana, Mali, Dar es Salaam i les regions Rabat-Salé i Tànger-Tetuan del Marroc.

Pel que fa a Alemanya, on predomina la gestió pública, amb el 64% de la població pel que fa l’abastament d’aigua i el 92% respecte al sanejament, trobem casos destacats com Berlín, Stuttgart o Postdam. Però cal posar Alemanya en un context més ampli, ja que en els últims anys s’han rescatat més de 170 serveis d’electricitat, aigua i gas privatitzats, a banda de recuperar també concessions en residus, transports i habitatge. La majoria d’aquests processos han estat impulsats, a més, per la societat civil a través de referèndums populars vinculants. A més, abans de 2016 s’hauran de renovar pràcticament totes les concessions del sector energètic i dos terços dels municipis estan valorant recuperar tant les plantes de generació com les xarxes de distribució. A Barcelona, en canvi, la privatització del servei d’aigua i sanejament, per part de PSC-CiU i amb el consentiment de ERC, es va produir sense cap consulta ciutadana, de fet, ni tant sols es va produir una licitació pública, sinó que es va adjudicar a dit a Agbar.

Continua llegint < Qui té por de la municipalització de l’aigua?

< Cómo una empresa pública sostiene el modelo de "la ciudad más innovadora del mundo"

Medellín, Colombia, es ejemplo para lugares de todo el planeta en materia de urbanismo social e inclusivo.
El secreto de su éxito es el dinero y la supervisión de los proyectos por parte de EPM, la empresa pública de servicios de la ciudad.
El logo de EPM es habitual en las calles de Medellín.

El logo de EPM es habitual en las calles de Medellín.

Medellín en una de esas ciudades latinoamericanas difíciles. Dos millones y medio de habitantes y subiendo cada día por gente que llega desplazada por la violencia, la pobreza o, simplemente, las ganas de progresar. Una ubicación en un valle bien bonito pero que la constriñe y aprieta impidiéndole el crecimiento y complicándole seriamente la movilidad. Una obsesión muy colombiana por tener y usar el coche todo el rato y para todo aunque la realidad del tráfico diga que casi siempre es la peor idea. Por supuesto, enormes desigualdades. Y, además, toda la herencia de violencia y corrupción del escobarato y el narcotráfico.

Medellín, de hecho, ha sido una de las ciudades latinoamericanas más difíciles y una de las que menos pinta tenía de salir bien parada del siglo XX. Y, sin embargo, en este siglo XXI a Medellín se la conoce por ser la ciudad más innovadora del mundo (en un concurso de The Wall Street Journal y CitiGroup), Premio al Transporte Sostenible, la ciudad mejor para hacer negocios de Suramérica (según la revista Business Destinations) y muchas otras cosas positivas más que demuestran que la ciudad, sus ciudadanos y gobernantes se han sabido reinventar muy bien.

Juegos infantiles y grafitis en lo alto de las escaleras mecánicas de la Comuna 13: innovación social más allá de las infraestructuras

Juegos infantiles y grafitis en lo alto de las escaleras mecánicas de la Comuna 13: innovación social más allá de las infraestructuras

Continua llegint < Cómo una empresa pública sostiene el modelo de "la ciudad más innovadora del mundo"