- Eloi Badia
- diumenge, 22 març 2015 <CRITIC>
L’afirmació, feta per Jaume Collboni (PSC) el passat dimarts al #DebatCrític, que a Berlín el procés de remunicipalització de l’aigua havia costat 1.300 M€ i això havia comportat un augment del 30% de la tarifa, mereix una revisió profunda.
Primer de tot paga la pena entendre en quin procés es troba la tendència global sobre el servei. Segons l’informe de Transnational Institute (TNI) i la Public Service International Resarch Unit (PSIRU), entre altres, el 2000 tenien registrats tres casos de remunicipalització, el 2014 ja en són 180. En el nou informe que presentaran aquest 2015 ja se superen els 234 casos, entre ells alguns de tan rellevants com Bordeus, Grenoble, Montpeller, Niça, París, Rennes, Budapest, Nàpols, Antalya, Atlanta, Hamilton, Buenos Aires, Santa Fe i Rosario, Cochabamba, La Paz – El Alto, Uruguay, Ghana, Mali, Dar es Salaam i les regions Rabat-Salé i Tànger-Tetuan del Marroc.
Pel que fa a Alemanya, on predomina la gestió pública, amb el 64% de la població pel que fa l’abastament d’aigua i el 92% respecte al sanejament, trobem casos destacats com Berlín, Stuttgart o Postdam. Però cal posar Alemanya en un context més ampli, ja que en els últims anys s’han rescatat més de 170 serveis d’electricitat, aigua i gas privatitzats, a banda de recuperar també concessions en residus, transports i habitatge. La majoria d’aquests processos han estat impulsats, a més, per la societat civil a través de referèndums populars vinculants. A més, abans de 2016 s’hauran de renovar pràcticament totes les concessions del sector energètic i dos terços dels municipis estan valorant recuperar tant les plantes de generació com les xarxes de distribució. A Barcelona, en canvi, la privatització del servei d’aigua i sanejament, per part de PSC-CiU i amb el consentiment de ERC, es va produir sense cap consulta ciutadana, de fet, ni tant sols es va produir una licitació pública, sinó que es va adjudicar a dit a Agbar.
Continua llegint < Qui té por de la municipalització de l’aigua?