AFANYEU-VOS !!! RESTEN MOLT POCS DIES.
AQUESTA INICIATIVA ÉS PROU IMPORTANT I TOT EL QUE SUMA ÉS ESSENCIALMENT NECESSARI.
FEU CLIC A L’ENLLAÇ DE SOTA PER COL.LABORAR:
http://goteo.org/project/multireferendum/supporters
L’Assemblea en Defensa dels Serveis Públics de Lleida consultarà sobre la privatització de l’aigua el dia 25 de maig
La votació s’emmarca en la iniciativa del Multireferèndum 2014
L’Assemblea en Defensa dels Serveis Públics de Lleida (ADSP) celebrarà el proper 25 de maig una consulta ciutadana sobre la gestió de l’aigua. El referèndum preguntarà a les lleidatanes i als lleidatans si volen que el servei d’abastiment d’aigua segueixi en mans d’una empresa privada o si, per contra, ha de tornar a ser propietat municipal. L’ADSP denuncia que la Paeria encara no ha activat la comissió de seguiment, a la qual es va comprometre durant la celebració de l’Audiència Pública el passat 14 de gener. Tampoc a respost a les consultes ciutadanes ni s’ha pronunciat a la proposta de celebrar la consulta sobre l’aigua des del propi ajuntament. Per aquest motiu, la plataforma ha decidit tirar endavant amb el referèndum de forma unilateral.
Aquesta consulta s’emmarca en la iniciativa del Multireferèndum 2014. El Multireferèndum ha escollit les Eleccions Europees per celebrar un referèndum ciutadà sobre les ILP que les administracions han tombat en els últims anys. El Multireferèndum i l’ASDP de Lleida han acordat que el document, que se sotmetrà a votació popular el dia 25 de maig, inclogui a Lleida una pregunta sobre la privatització de l’aigua.
Estat del servei d’abastiment i sanejament d’aigua a Lleida
Una Unió Temporal d’Empreses (UTE) gestiona actualment l’abastiment d’aigua i la depuradora de la ciutat. L’empresa adjudicatària és “Aigües de Lleida”, una UTE –formada per Aqualia, Gestión Integral del Agua SA i Fomento de Construcciones y Contratas SA–, que té la concessió del servei des del 1993. El 1996, la Paeria encarrega també a la mateixa UTE la gestió de la depuradora i el 2013 es renova el conveni per un total de deu anys més.
L’empresa concessionària ha incrementat 35% el rebut municipal de l’aigua. Aquesta xifra se suma a la pujada del 35% de l’any passat i a l’augment del 7,2% del cànon de l’aigua, aplicat per la Generalitat. En aquest sentit, el portaveu de l’ADSP, Josep Maria Jansà, assegura que aquest increment continuat en el preu fa evident que la privatització prima el benefici empresarial per davant de les finalitats socials d’un servei bàsic per a la ciutadania”. Jansà ha dit, a més, que “la privatització de qualsevol servei públic suposa aplicar als serveis públics una visió estrictament econòmica, oblidant la responsabilitat social que li pertoca”.
Per aquest motiu, l’ADSP aposta per remunicipalitzar els serveis privatitzats per la Paeria. Considera que tornar els serveis a mans públiques permetrà, d’una banda, controlar l’increment dels preus i, per l’altra, augmentar els ingressos municipals.
Exemples de remunicipalitzacions
Als Països Catalans, l’Ajuntament d’Alfés, després d’un llarg procés negociador, va trencar el gener d’aquest any amb l’empresa Aigües de Catalunya que era qui s’encarregava de la gestió de l’aigua al municipi. El consistori va aprovar així la remunicipalització de l’aigua al municipi.
Segons dades de la plataforma Aigua és Vida, algunes ciutats europees també han apostat per la remunicipalització dels serveis públics, en especial, de l’aigua. L’Ajuntament de París va substituir el 2010 les companyies privades per un servei municipal d’aigua. La ciutat va estalviar així al voltant de 35 milions d’euros el primer any i va reduir la tarifa en un 8%. Les concessions d’abastiment d’aigua de Bourdeus o Brest estan expirant i els seus ajuntaments han decidit seguir l’exemple de París.
El consistori de Prest, a Hongria, va decidir a finals del 2012 remunicipalitzar l’aigua. A Alemanya, la ciutat de Berlín ha tornat a mans públiques la gestió de l’aigua, seguint l’exemple de més de 170 municipis que, des del 2007, han remunicipalitzat aquest servei o el de l’electricitat. També Itàlia, en un referèndum constitucional, es va oposar a la privatització de la gestió de l’aigua.
Servei de premsa ADSP Lleida, 27 de març del 2014
‘ERC: la marca blanca de la corrupció sanitària’ és l’article on Albano-Dante Fachín ens convida a descobrir el que s’amaga darrera aquesta operació. “Durant 30 anys CiU i PSC han treballat per convertir la sanitat catalana en un niu d’opacitat i corrupció. Ara ERC se suma al club” assegura el director de @_CafeambLlet en aquest article que, malgrat la seua extensió excepcional, difonem pel seu interès i actualitat.
 |
| Imatge de dempeus per la salut |
10/03/2014
La notícia és molt important però ha passat relativament desapercebuda. És normal. A primera vista sembla una notícia més. Mirem com ho explicava La Vanguardia: “El passat dimarts 25 de febrer el Govern va acordar “la creació d’un ens que aglutini la gestió de tots els equipaments públics de Lleida”.
Certament no sembla una notícia per convertir-se en Trending Topic. Però si mirem amb atenció veurem que estem davant d’una notícia històrica, tant des del punt de vista sanitari com polític. En les següents línies us convido a descobrir el que s’amaga darrere tot plegat.
La relació entre CiU i el PSC ha passat en aquests últims 30 anys per tota mena d’alts i baixos. Però la sanitat ha estat sempre un punt de trobada per a aquests dos partits. Fins i tot avui, en ple terratrèmol nacional, tots dos partits voten plegats per fer de la sanitat catalana un feu opac, corrupte i impune on col·locar càrrecs a dit i fer rics empresaris ‘afins’.
Durant els últims dos anys des de la revista “cafèambllet” hem documentat i denunciat en articles, llibres i en centenars de xerrades aquesta “sociovergència sanitària”. Una de les reaccions més recurrents davant la nostra denúncia ha estat el record del Tripartit. La cosa sol anar així:
Jo: – CiU i PSC han convertit la sanitat catalana en un niu de corrupció
Interlocutor: – Si, però tampoc cal oblidar ERC i ICV-EuiA… Ells van formar part del Tripartit.
És veritat. Durant els governs tripartits la conselleria de sanitat va estar en mans del PSC i això no va suposar, com molts esperaven, un canvi de rumb en la gestió de la sanitat catalana. Durant el Tripartit fins i tot es va aprofundir en alguns dels aspectes més sinistres del model sanitari pujolista. Així, des de la conselleria de sanitat del Tripartit, capitanejada per Marina Geli, es va apostar per la privatització i la manca de transparència, arribant fins i tot a fer servir la conselleria per tapar escàndols milionaris. Està documentat. Sense cap mena de dubte el pas del PSC per la conselleria de sanitat és una de les taques més fosques d’aquest partit i hauria de fer enrogir de vergonya als pocs militants honestos que queden al partit.
Davant una situació tan greu, doncs, és del tot pertinent preguntar-se sobre la responsabilitat dels socis de govern del PSC: ERC i ICV-EUiA. Són responsables aquests dos partits dels disbarats sanitaris del PSC? Haurien d’haver pressionat per apartar el PSC del camí de l’opacitat? Haurien d’haver aixecat la veu davant els escàndols? Haurien d’haver estat més contundents? Si, sense dubte.
Crec que ningú –ni tan sols els seus dirigents- poden negar que ERC i ICV-EUiA tenen una important responsabilitat en els desastres sanitaris impulsats pel PSC. I encara podríem anar més enllà: no només les omissions són el problema d’ERC i ICV-EUiA. Casos de corrupció rampant com el d’Innova a Reus haurien d’avergonyir els militants de tots dos partits.
Un cop dit això, em reafirmo en una cosa que he repetit en articles i xerrades arreu del territori: tot i els molts retrets que li puguem fer a ERC i ICV-EUiA, seria un error posar-los en el mateix sac que a CiU i PSC. I fonamentaré la meva afirmació.
Pel que fa a ICV-EUiA i la sanitat catalana, una de les primeres coses que destaca és la figura d’Agustí Colom. Els eco-socialistes van maldar per a que Colom formés part de la Sindicatura de Comptes i ho van aconseguir. Des de la Sindicatura Colom ha fet una tasca investigadora enorme que es plasma en desenes d’informes sobre el sistema sanitari català que són una veritable enciclopèdia de la corrupció, les irregularitats i el menyspreu per les lleis arreu del sistema sanitari català. Uns informes que no van ser més suaus quan afectaven a la gestió del Tripartit i que van provocar situacions increïbles al mateix Parlament de Catalunya.
Pel que fa a ERC els republicans ha reivindicat històricament una sanitat netament pública i importants veus dintre d’aquest partit han estat cabdals en la denúncia de la corrupció i l’opacitat del sistema sociovergent. Recordem per exemple que un dels primers a posar en qüestió el paper de l’empresariat convergent en la sanitat va ser Joan Puigcercós qui es va interessar ben aviat pels negocis de Ramon Bagó. Cal tenir molt present també la figura de Joan Ridao. Va ser ell qui l’any 1998 va definir de manera brillant, cartera i contundent la base del problema de la sanitat catalana en seu parlamentària:
“Les reformes posades en marxa pel Govern són una aplicació a ultrança de les tècniques de gestió empresarial. La creació d’empreses públiques i ens instrumentals escapen del necessari control polític i democràtic. Tot i que es nodreixen en bona part dels recursos públics no estan subjectes al control i la fiscalització democràtica d’aquest Parlament.” Joan Ridao · 10 de desembre de 1998 · Parlament de Catalunya.
La meva lectura de tot plegat és: no podem obviar les coses que ICV-EUiA i ERC han fet malament a l’àmbit de la sanitat. És més: com a partits potser encara no han fet un exercici prou profund per veure què va fallar. Però, insisteixo, en cap cas se’ls pot posar al mateix sac pestilent que ocupen CiU i el PSC. Així ho he defensat fins el passat dimarts 25 de febrer quan es va conèixer la notícia de la que parlàvem al principi. El que està passant a Lleida obliga a replantejar-se el lloc que ERC ha d’ocupar en la història de la infàmia sanitària d’aquest país.
Aquest mateix dissabte, abans de dinar i després d’haver llegit amb detall els plans de Boi Ruiz per a la sanitat lleidatana vaig tenir clar que calia analitzar el paper d’ERC en tot plegat i vaig fer el següent tuit que va respondre Joan Tardà:
@_cafeambllet @Esquerra_ERC @albaverges @junqueras @OriolAmoros Estic esperant l’article amb candeletes! Creu-me, la gent honrada mai pateix
— Joan Tardà i Coma (@JoanTarda) March 2, 2014
Durant els últims mesos ERC ha recolzat en repetides ocasions les polítiques de CiU en molts terrenys. Un exercici d’equilibri inestable que els republicans presenten com “responsabilitat” davant el delicat escenari polític català.
Un dels terrenys on ERC està facilitant les coses a CiU és el sanitari. Cada dia és més difícil per a les bases d’ERC justificar el suport a un Boi Ruiz amb dos objectius molt clars:
1· Tapar les tones de brutícia que surten de la sanitat catalana (una onada que només ha fet que arrencar)
2· Seguir treballant en favor dels interessos de les grans multinacionals sanitàries, de les mútues i dels empresaris amics.
Fins ara l’explicació que donen a ERC -sobretot regidors honestos i gent que creu de veritat en la sanitat pública- és que el suport dels republicans està condicionat:
– No estem d’acord amb el que fa CiU però si no fos per nosaltres els seus atacs a la sanitat serien molt més forts – em diuen regidors i militants de Vallirana, Ciutat Vella o d’Arbúcies.
I s’ho creuen. I fins i tot jo els he donat el benefici del dubte. Potser sí que s’ha de ser pragmàtic, potser sí que s’ha d’acceptar el mal menor. Però aquest benefici del dubte ha saltat pels aires el passat 25 de febrer. El suposat fre d’ERC sembla que no funciona i CiU s’ha passat de frenada.
La notícia del 25 de febrer confirma un dels pitjors malsons de la sanitat catalana: la destrucció de l’Institut Català de la Salut (ICS), l’empresa pública més gran de Catalunya.
L’ICS és una de les dues potes del sistema sanitari català i representa la sanitat pública en la seva accepció més pura. L’altra pota és la que representa el sector concertat, promogut durant dècades per CiU i PSC.
Als sociovergents sempre ha agradat més el sector concertat que l’ICS per un motiu molt clar: mentre que l’ICS està controlat pel Parlament i està subjecte a mesures de control molt estrictes, el sector concertat és el paradís de les adjudicacions a dit, dels amics fent-se rics i el lloc on col·locar als inútils del partit que necessiten poltrona.
Sense dubte l’ICS té problemes i sense dubte calen reformes i millores en la seva gestió. Però cal deixar clar un fet objectiu: el 95% de tots els escàndols de corrupció, d’adjudicacions i de sangoneres dels partits cobrant sense treballar tenen lloc al sector concertat. Recordem, un altre cop, les paraules de Ridao:
“Tot i que es nodreixen en bona part dels recursos públics no estan subjectes al control i la fiscalització democràtica d’aquest Parlament.”
Per això, no és d’estranyar que l’objectiu de la sociovergència hagi estat sempre convertir l’ICS en un xiringuito a mesura de la seva ambició i dels comptes de resultats dels empresaris amics. Per sort i gràcies a anys de resistència –també d’ERC- el desmembrament de l’ICS s’havia pogut aturar. Lamentablement, però, ara ERC ha canviat de bàndol.
Al gener de 2013 sortia a la llum una notícia que va encendre totes les alarmes: la Generalitat havia encarregat un informe per desmembrar l’ICS i crear en el seu lloc consorcis i entitats públiques subjectes al dret privat. L’informe l’havia fet l’empresa PWC (on trobem ex-alts càrrecs de CiU) i havia estat encarregat quan Josep Prat era president de l’ICS. La forta oposició que va trobat el pla i el fet de que poc després Prat fos detingut per la Guàrdia Civil a instàncies d’una denúncia de la CUP de Reus, van fer que el pla es paralitzés. En aquell moment no poques veus d’ERC es van posar la medalla de que la seva pressió era la que havia parat els peus a CIU.
Però cabra avesada a saltar, fa de mal desvesar i ni Boi Ruiz ni CiU han renunciat a desmembrar l’ICS i convertir-lo en un regne de taifes abonat a la corrupció. És a dir: ERC no frena res i la prova és la notícia del 25 de febrer. En la nota de premsa publicada pel Departament de Salut queda totalment clar:
“El CatSalut ha rebut del Govern l’encàrrec de proposar en un termini inferior a 6 mesos el projecte d’unificar sota la titularitat d’un únic ens jurídic, de naturalesa pública, propi i independent tots els dispositius assistencials” de la zona de Lleida.
En definitiva: la mateixa cantarella que fa 30 anys que CiU i PSC utilitzen per desviar centenars de milers de milions d’euros públics cap a un sistema opac i corrupte. Allà on Boi Ruiz diu “ens jurídic de naturalesa pública” cal llegir “entitat opaca i fora del control democràtic i ciutadà”.
Perquè cal recordar que eren “ens jurídics de naturalesa pública” els que gestionaven els hospitals de Blanes i Calella quan van desaparèixer 2,4 milions d’euros en mans d’alcaldes i alts càrrecs, entre ells el diputat convergent Xavier Crespo. (7)
Perquè cal recordar que eren “ens jurídics de naturalesa pública” els que gestionaven l’hospital Sant Joan de Reus, on els informes falsos, els sous exorbitants i les contractacions a dit formaven part del dia a dia.
Perquè cal recordar que eren “ens jurídics de naturalesa pública” els que s’encarregaven de gestionar l’hospital de Sant Pau quan diversos càrrecs cobraven desenes de milers d’euros sense anar a treballar.
Aquests són només 3 exemples però podríem posar més: Hospital de Badalona, Hospital de Berga, SEM, Cotxeres de Borbó, Parc Taulí, Institut d’Alta Tecnologia PRBB… tots “ens jurídics de naturalesa pública”, tots implicats en escàndols intolerables.
Aquests “ens jurídics de naturalesa pública” que ara proposa Boi Ruiz per l’ICS són els que han permès que el sector concertat fos la gallina dels ous d’or de la sociovergència. Per això ara volen convertir l’ICS en “ens jurídics de naturalesa pública”… perquè ho tindran més fàcil per col·locar amics, fer anar la porta giratòria i, en definitiva, seguir enriquint-se sense el molest control públic del Parlament.
Insisteixo: L’ICS té moltes coses que poden i han de ser millorades… però podem estar segurs que si les ‘millores’ les fa Boi Ruiz serà com apagar un incendi amb benzina.
És per tot això que el silenci d’ERC en aquesta operació no és un detall sinó que situa al partit en el bàndol dels que destrossen la sanitat pública i, cal dir-ho, la democràcia. Perquè el que proposa CIU (i recolza ERC) no és més que un atac a la democràcia i a la sobirania del Parlament de Catalunya, com va assenyalar Ridao.
Quan Tardà va veure el meu tuit, relacionant ERC amb la corrupció sanitària va respondre que “la gent honrada mai pateix”. Tardà no pateix segurament perquè sap que ERC no té –en principi- cas Bagó ni cap Crespo entre les seves files. En base a aquesta assumpció sempre m’he negat a posar ERC en el mateix sac que CiU i PSC.
Però no tenir cap Bagó, cap Crespo ni cap Manté al partit no vol dir que s’estigui fent tot el possible per lluitar contra la corrupció a la sanitat. Perquè la corrupció a la sanitat no és cosa d’uns descontrolats que es salten la llei sinó que és cosa d’un sistema que promou aquestes pràctiques. Un sistema creat, com dic, per CiU i PSC durant 30 anys.
Per això, quan veiem a ERC callar davant el que està passant a Lleida, no ens queda més remei que assenyalar la seva acció com una acció corrupta. Perquè està sobradament demostrat que la transformació de l’ICS que impulsa Boi Ruiz és obrir la porta a la estafa, l’enriquiment i l’espoli d’unes elits. Perquè està demostrat que el que persegueix CiU és el mateix que fa 30 anys que persegueix de la mà del PSC: convertir la sanitat pública (el 30% del pressupost de la Generalitat) en el seu ‘cortijo’.
La corrupció que avui veiem al sistema sanitari català té el seu origen en decisions polítiques que es van prendre fa molts anys al Parlament. Unes decisions polítiques que en el seu moment ERC va denunciar i va combatre. Doncs bé, avui ERC està recolzant les decisions que són el terreny perfecte per a la corrupció que descobrirem demà.
Oriol Junqueras i companyia es passegen aquests dies per pobles i ciutats dient que el problema de la sanitat és la manca de diners, uns diners que es queda Madrid. I aquí acaba el seu discurs, senzill, clar, entendible i, segurament, no del tot erroni.
Però Junqueras i companyia s’obliden de què el Parlament de Catalunya podria, demà mateix i sense el permís de Madrid ni de Merkel, prendre mesures per combatre una realitat que fa 30 anys que ens acompanya: un sistema sanitari que és el paradís del frau. Junqueras tindria una oportunitat d’or per exercir des del Parlament la sobirania que tant reclama, la que reclamava fa anys en Joan Ridao… Però a CiU exercir aquesta sobirania no li interessa i ERC és l’eina imprescindible per no fer-ho i per aprofundir en la vergonya i en la destrucció de la sanitat dels catalans.
ERC està en tot el seu dret de seguir l’estratègia que consideri més oportuna. Però recolzar CiU en la seva destrucció de la sanitat pública és una línia vermella. Més enllà del tactisme polític, recolzar la destrossa de l’ICS representa el punt de separació entre els que defensen la sanitat pública i els que no. Representa la diferència entre els que creuen que els catalans tenen dret a un sistema sanitari just i democràtic i els que creuen que la sanitat és només un lloc on amics, coneguts i empresaris propers poden fer-se rics, saltant-se la llei i fora del control democràtic i sobirà del Parlament. Que el passat dimarts s’hagi anunciat l’inici d’aquesta destrucció a Lleida i que ERC no hagi amenaçat amb un trencament total, situa els republicans en el mateix sac que CiU i PSC: en el sac dels partits que treballen per fer de la sanitat un niu d’opacitat, corrupció i brutícia. Hem passat de la “sociovergència” a la “sociovERCgència”.
Podrà algú redreçar el camí o haurem de donar per fet que ERC ja forma part d’un nou tripartit (CiU-PSC-ERC) que té com a marca de la casa la corrupció sanitària? Ha assumit ERC com seu el paper de ser la marca blanca de la corrupció sanitària? Sembla que sí. Esperem que la gent honesta que hi ha a ERC i que creu en la sanitat pública prengui nota.
Article publicat per Albano-Dante Fachín (@_CafeambLlet) a CatalunyaPlural
Aturem el Consorci. Defensem la Sanitat Pública!
Al juliol del 2013, la Unió Europea (UE) i els Estats Units (EUA) van iniciar les negociacions per a establir un Tractat de Lliure Comerç, el Partenariat Transatlàntic per al Comerç i la Inversió (TTIP en les seves sigles en anglès). Atès que les barreres aranzelàries entre aquestes dues potències econòmiques no són molt significatives, les negociacions, sota una enorme pressió del gran capital, s’estan centrant en la privatització i en el desmantellament-encara més si és possible-de la protecció laboral, ambiental i social.
El Tractat suposaria una nova volta de rosca en el procés de liberalitzacions i privatitzacions que ja està patint la població europea amb les polítiques d’ajust estructural de la troika, i les conseqüències que es tradueixen en retallades, acomiadaments, pèrdua de drets i de qualitat dels serveis, en posar la rendibilitat econòmica per sobre de tota la resta. Les conseqüències no poden ser altres que l’augment de l’atur i de la precarietat de la població, i de la càrrega per a les classes amb menys ingressos, especialment per a les dones, que solen ser les encarregades de cobrir les cures més bàsics quan l’Estat es desentén d’ells , el que aprofundeix una societat patriarcal i desigual.
El TTIP afectarà una gran multitud d’àmbits de la nostra vida: agricultura i alimentació, serveis públics, drets laborals, energia, medicina, sanitat, regulació financera, medi ambient, cultura , etc . Al que s’afegeix un capítol de “protecció de les inversions” ( o sigui els drets superiors dels inversors ) que dificultarà revertir en el futur les polítiques neoliberals que pretenen apuntalar.
Diversos col·lectius i organitzacions s’estàn formant i organitzant a d’altres llocs de l’Estat espanyol front a aquest nou atac neoliberal a les nostres vides , ja que afectarà a moltes de les lluites existents (PAH, 15M , Marees pels Serveis Públics, anti – fracking, polítiques de desenvolupament, preferents, Judicis a la Banca, etc . ). Igual que els moviments socials a Amèrica Llatina es van unir i van aconseguir aturar l’Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques sota el lema “NO AL ALCA”, hem de ser capaços de frenar aquestes negociacions entre la UE i els EUA, i contribuir així a les creixents lluites i mobilitzacions pel canvi en les polítiques europees.
L’objectiu és conèixer les línies bàsiques del Tractat, informar del que s’està fent a nivell estatal – internacional per fer-hi front, i consensuar un pla d’acció per al nostre context local – regional.
Convidem a participar a totes les persones, i a tots els col·lectius i organitzacions, que ho desitgin.
Convoquen: Àgora Nord Sud (Enginyeria Sense Fronteres, Entrepobles, Medicus Mundi Catalunya, Observatori del Deute en la Globalització, SETEM i VSF – Justícia Alimentaria Global), ATTAC Acordem i Ecologistes en Acció de Catalunya
La gestió d’aigua ha de ser lluny de tot mecanisme mercantil? Així ho creuen els partidaris de la remunicipalització del servei de subministrament d’aigua, una idea a contracorrent de la tendència a la privatització dels serveis públics però que aconsegueix cada vegada més suports. A Catalunya, l’externalització al sector privat d’aquest bé comú ha estat una pràctica estesa: avui només el 20 % dels municipis gestionen directament l’aigua, davant del 70 % dels municipis europeus. Actors d’ens municipals de tot Europa es van trobar fa uns dies a Barcelona per presentar les seves experiències i mostrar que la gestió pública pot ser beneficiosa.
“No us penseu que allò públic no funciona”, apuntava David McDonald, coautor del llibre ‘Remunicipalització: el retorn de l’aigua en mans públiques’. “Es tracta d’una tendència global”, va afegir, al referir-se als exemples de Buenos Aires o Bolívia. A nivell europeu, la recuperació de la gestió directa per part de l’ajuntament de París és sens dubte el cas més emblemàtic, al tractar-se d’una de les majors ciutats del continent (2,2 milions d’ habitants). El 2011, el preu local de l’aigua va baixar un 8% i l’ajuntament preveu que l’estalvi per als usuaris serà de 76 milions d’euros fins al 2016. La recuperació de la gestió directa per part de l’ajuntament va ocórrer durant el segon mandat del socialista Bertrand Delanoë que va aprofitar el final de les concessions atribuïdes a les empreses Veolia i Suez – la qual controla juntament amb CaixaBank el 90% d’Agbar. “Els contractes es feien a 25 anys sense cap tipus de concurs públic”, va criticar Bruno Nguyen, responsable d’operacions de Eau de Paris.
A Catalunya, diversos pobles s’han unit a aquesta tendència. És el cas del poble barceloní de Figaró, gestionat parcialment de manera assembleària. No obstant, la municipalització de l’aigua no s’ha fet sense dificultats: l’ajuntament va haver d’augmentar de 10 a 15 % l’any el preu del metre cúbic. “És una política poc popular”, va reconèixer l’alcalde Lluc Pelàez. “Però ens trobem amb una xarxa d’aigua obsoleta, amb algunes canonades que no estaven canviades des del segle XIX”, va justificar. L’ajuntament va haver de decidir inversions costoses i ha de fer cada any una aportació extra ja que els pagaments efectuats pels usuaris no cobreixen la totalitat de la despesa.
Com funciona ara la gestió de l’aigua a Figaró? El cost que suposa disposar d’una empresa municipal per a la gestió de l’aigua és inassumible per a aquest poble de poc més de 1100 habitants. És la raó per la qual Figaró es va unir al Consorci per a la Gestió d’Aigües de Catalunya (CONGIAC), una entitat pionera al Principat que reuneix sis ajuntaments: El Prat de Llobregat, Mataró, Manresa, Reus, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú. Les empreses públiques d’aquests municipis conformen la societat GIACSA que, al seu torn, presta servei als ajuntaments més petits com Figaró. “D’aquesta manera, els municipis membres es beneficien d’economies d’escala i poden aconseguir millors preus amb els proveïdors”, assenyala Albert Testart, gerent de GIACSA. “D’altra banda, som un ens sense ànim de lucre, el que permet reduir costos”, afegeix.
Per als ajuntaments que recuperen la gestió pública , el traspàs des del privat constitueix un dels majors reptes. “Si feu alguna cosa així, haureu de tenir bons advocats”, ha recalcat l’alcalde de Figaró, que està ara en plet amb l’empresa que detenia la concessió. Però hi ha exemples de transició més suau. A la província de Sevilla, el Consorcio d’Aguas del Huesna havia atribuït al principi la gestió a una empresa en règim de concessió. La negativa d’aquesta empresa a fer-se càrrec del sobrecost de les obres va portar a la constitució d’una empresa mixta, que va acabar sent 100% pública el 2007. “Aquesta via no agressiva permetre que el consorci aconseguís finançament als bancs per poder realitzar les inversions que el sector privat no posava en marxa”, ha indicat Emilio Pachon, gerent d’Aguas del Huesna.
La multiplicació de casos reeixits ha despertat l’interès dels moviments socials. A Barcelona, hi ha un fort moviment a favor de la municipalització de l’aigua: més de quaranta organitzacions s’han adherit a la Plataforma ‘Aigua és vida’. Aquest dissabte, activistes del Procés Constituent encerclarán la Torre Agbar – en el marc d’una jornada d’accions de desobediència – per exigir una gestió pública de l’aigua.
http://www.eldiario.es/catalunyaplural/municipalitzacio-laigua-idea-cami_0_202279783.html
Cabrils, Vidreres, Vilanova i la Geltrú són alguns dels consistoris que opten per recuperar la gestió de serveis
A León l’alcalde del PP s’ha apuntat a gestionar la neteja viària, estalvien i els carrers estan nets
Data: 22 de març de 10:00 a 18:00 h
Lloc: Museu del Ter, Passeig del Ter 2, Manlleu Continua llegint ~ Àgora de l’aigua
ELS TREBALLADORS DE TV3,
ALS CIUTADANS DE CATALUNYA,
PROPIETARIS DE TV3:
#SalvemTV3 Continua llegint ~ ELS TREBALLADORS DE TV3, ALS CIUTADANS DE CATALUNYA,
Assemblea en Defensa dels Serveis Públics de Lleida 